VIVÈNCIES - Sant Jordi 2006

Friday, May 12, 2006


ANDREA: DE QUITO A MANRESA



La primera idea que pasó por mi cabeza cuando me bajé del avión fue la sorpresa de la luz que había a la ocho de la tarde. Fue increíble poder ver como disminuía el sol a medida que íbamos a Manresa.

Cuando baje de esa nube en la cual había estado subida durante algún tiempo, me comencé a dar cuanta que hablaban otro idioma. En España? No entendí nada, y eso me asustaba, porque pensé que no lo aprendería nunca, y que no podría relacionarme con nadie.

De manera que pasó el tiempo, mi oído se fue familiarizando así que ya no me costaba mucho entender y cada vez se me hizo más sencillo.

Lo que más me sorprendió el primer día de colegio fue el trato de los alumnos hacia los profesores y hacia las personas mayores, mientras que yo les trataba de usted, y todos me observaban, y a veces me molestaba.

Cuando iba de compras me miraban de manera muy especial sobretodo cuando pedía ciertas frutas, como: guineos, maracuyás, duraznos, ciruelas. Cosas que eran muy desconocidas para ellas, cuando me percataba de su reacción enseguida tenia que buscar las palabras adecuadas, y a veces todavía me suele pasar eso.

Quien me diría que a mis 17 años estaría en otro país con las cuatro estaciones, en el cual vi por primera vez la nieve y sentí una tristesa al ver caer las hojas de los árboles…
Manresa me gusta mucho porque hay zonas que me recuerdan a Quito, y eso me alegra mucho sobretodo las partes históricas. En esta mi nueva ciudad he aprendido nuevas cosas las cuales nunca se me olvidaran.

____________________





La primera idea que va passar pel meu cap quan vaig baixar de l’avió, va ser la sorpresa de la quantitat de llum que hi havia a les vuit del vespre. Va ser increïble veure com s’apagava a mida que el tren anava cap a Manresa.

Quan vaig baixar d’aquell núvol en què era pujada, de cop i volta em vaig adonar d’una cosa molt estranya, estava escoltant un altre idioma. Va ser molt diferent del que sempre m’havien dit. Al principi no entenia res, i això em feia molta por, perquè vaig pensar que mai seria capaç de relacionar-me amb qualsevol persona.

Va passar el temps i la meva oïda va començar a familiarizar-se i ja no em costava tant entendre, i cada vegada se’m feia més senzill .

Allò que més em va sorprendre el primer dia de dia de classe va ser el tracte dels joves cap als professors i cap a les persones grans ; en canvi, jo els tractava d’una manera molt diferent , fins i tot els tractava de vostè ; per a mi va ser increible .

Moltes persones em miraven de manera molt estranya quan anava a comprar i demanava “ duraznos , mangos , guineos , maracuyás “. Em va costar molt apendre els noms en català per que no s'hi assemblen de res . Encara hi ha vegades que m´oblido dels noms que tenen aquí i immediatament haig de trobar la paraula que sigui correcta.

Qui em diria als meus 17 anys jo seria a un altre país amb les quatre estacions, on veuria per primera vegada la neu i tindria un gran sentiment de tristesa en veure caure les fulles dels abres ?

M`agrada aquesta ciutat perquè he après moltes coses, coses que mai m`hauria imaginat. Hi ha zones que em recorden molt a Quito, especialment la part històrica i això, a vegades, em fa sentir com si estigués a la meva ciutat.